El que em va interessar més, en tot cas, va ser el discurs adreçat directament als seus incondicionals (i també, de manera indirecta, al conjunt dels nord-americans). En la mesura que és autocomplaent i un punt heroica, la història resulta irresistible. Parteix d'una nebulosa de preguntes tàcites, del tipus: com pot ser que a llocs on abans vivíem tan bé fent cotxes ara hi hagi ciutats decadents i semiabandonades? Cal subratllar que no es tracta d'un lament, sinó d'un retret, i és justament aquest matís el que fa que la història narrada per Trump tingui una segona part basada en una resposta més vella que l'anar a peu: la culpa és dels altres perquè no ens compren cotxes, ens tracten malament en termes comercials, etc. I arriba, en tercer lloc, el final feliç: tot això ho solucionarem a garrotades aranzelàries. En definitiva: presentació, nus i desenllaç, com passa amb els bons relats. Els europeus segurament hauríem afegit matisos, postil·les i notes a peu de plana per poder crear després una comissió de vint-i-set membres que només pot avançar quan hi ha confluències unànimes, etc. Trump ho sap, i per això riu. 

El relat de Trump és una simplificació primària i matussera, però funciona. Fins i tot si tot això acaba, com és previsible, amb un tret al peu inflacionari de grans dimensions que pagarà sobretot la classe treballadora dels Estats Units, la història s'autojustifica en termes de dignitat nacional. L'altra versió dels fets, la que s'acosta més a la realitat, no resulta assumible, en canvi, per als seus votants. És la següent: vam impulsar proactivament la globalització, però, a diferència dels xinesos, que han recolonitzat l'Àfrica negra sense disparar ni un sol tret, a nosaltres ens ha sortit per la culata, el tret. Malgrat que resulti essencialment verídic, aquest relat és trist i lleig; no el compraria ningú. Cap problema: n'expliquem un altre tot brandant una pissarreta, i a córrer. Quan tot s'ha tornat arbitrari, evanescent i contingent –afirma Byung-Chul Han a La crisi de la narració–, l'storytelling es fa sentir amb més força que mai. Els arguments porten a la reflexió, cosa que es pot transformar en discrepància; les bones històries, en canvi, aglutinen. I si són tan esquemàtiques com la que va explicar l'altre dia Trump, encara millor. L'hegemonia cultural dels Estats Units és el resultat, en part, de la seva innegable capacitat d'explicar històries. No seria exagerat afirmar que fou el western el que va originar els Estats Units del segle XX –és a dir, la seva mitologia nacional– i no a l'inrevés. 

Avui, els europeus ni tan sols podem somiar a competir en aquests Jocs Florals que comprometen el futur per mitjà d'una interpretació acomodatícia del present. Fa poc n'hem vist un exemple més o menys patètic a través del relat rudimentari del kit de supervivència, que no deixa de ser una història truculenta per justificar un augment de la despesa en seguretat més o menys inevitable. A diferència de la pissarreta de Trump, que té darrere una història inventada, però clara i rotunda, la collonada del kit parteix d'un relat confús, erràtic i dubitatiu, com tot el que segrega la somnolència de la burocràcia europea. Tot i el seu plantejament fal·laç, la pissarreta americana funciona millor que aquestes pel·lícules de por europees de sèrie B. És assertiva i directa, mentre que les històries d'Ursula von der Leyen són indecises i retràctils. Fins que no inventi el seu propi western, la seva mitologia, Europa serà una narrativa escapçada. Si Trump hi arribés a participar algun dia en qualitat de guerrer sioux, llavors es tancaria un cercle perfecte.